Divendres, 18 de juny. Vuit de la tarda, a la Farinera de Castelló d’Empúries. Últim diàleg fractal: La matemàtica de la poesia. Fins aquí les dades prèvies. Passats uns dies de la conversa, s’imposa la reflexió sobre el parlat, així, considerem essencial exposar els passos previs de la exposició personal de Roger Olivella, físic, i un polifacètic Jordi Bilbeny que va dissertar més en la seva condició de poeta transgressor que no des de les facetes del filòleg i de l’historiador.
La primera observació sobre Roger Olivella tracta de la seva timidesa: la seva expressió no verbal, la seva mirada posada en un punt que li permetés superar la por escènica; la cerca constant d’una mirada coneguda i còmplice que li permetés dirigir-se a una sola persona, expressaven cert encongiment, ara bé, a l’observar amb detall, Roger Olivella, mostrava més el seu esforç per posar en comú el seu saber –que per ocultar el gest tímid ja vençut-, una vegada enfilat un discurs coherent, bé plantejat, bé portat al punt àlgid i resolt fins deixar als contertulians amb una imatge fractal ballant en la nostra retina. La segona, no és una observació sinó una afirmació, acompanyaven a les seves paraules, senzilles i clares, unes imatges que anaven de la part al tot i al revès per mostrar la semblança entre el petit i el molt gran: la imatge d’un cargol, un tornat i una galàxia van servir per il•lustrar l’harmonia fractal.
Jordi Bilbeny, va escollir el camí del savi despistat, el que unes poques hores abans li havien recordat que tenia el compromís de dialogar amb un físic sobre la matemàtica de la poesia. Va treure de la seva butxaca, com qui ho fa d’una “chistera”, un paper manuscrit amb anotacions basades en el document electrònic enviat, la tarda abans, pel seu interlocutor de diàleg. Improvisació esquitxada d’al•lusions personals, d’experiències psicodèliques i de masturbació que busca un part mental erudit resum la seva dissertació. Analitzats els apunts i recordades algunes de les paraules, Jordi Bilbeny va provocar el diàleg darrere el seu monòleg.
Per últim, afegir que el cicle de diàlegs ha estat una experiència enriquidora pels que hem tingut el plaer d’assistir a tots i cadascun d’ells. I, també hem de ressenyar, des del punt de vista de l’organització, la satisfacció per al cooperació entre les diferents persones que hem treballat en aquesta experiència cultural; cito a les persones que som els individus els qui hem donat vida a les entitats amb les que treballem o col•laborem.
En nom de tots els que hem construït aquest fractal, ¡mil gràcies!
