Hi ha noticies que són motiu de satisfacció. El nostre museu ha rebut la cessió de la col•lecció d’aparells de ràdio del senyor Ramon Gallart. Aquesta antologia de ràdios arriba al nostre museu a través de l’acord firmat entre els fills del senyor Gallart i la família Padrosa.
Assumí, així, d’un sol cop, 308 ràdios és un esforç ingent. Convertir-nos en els dipositaris d’allò que durant tota una vida va col•leccionar i construí el senyor Ramon Gallart, una responsabilitat que només es pot acceptar des del respecte i l’admiració per la passió que senten els col•leccionistes pels objectes acumulats. En el nostre museu i a la nostra fundació entenem perfectament la passió que Ramon Gallart sentia per les ràdios, és similar, a la dels senyors Padrosa quan busquen noves màquines d’escriure o qualsevol objecte relacionat amb la tècnica a les fires d’antiquaris o a través d’Internet.
Als 14 anys, Ramon Gallart fabricava ràdios de galena. Ho feia de manera autodidacta. La seva afició el va portar, caminant en el temps, a tenir una empresa que es dedicava a l’activitat de dissenyar i fabricar aparells de ràdio, receptors d’ones hertzianes que ens va acostar la realitat del món. Durant 54 anys va dedicar la seva vida activa a la ràdio, a construir-les, fabricar-les, vendre-les i col•leccionar-les, a aquesta última activitat es va consagrà fins al final del seus dies.
Si la nostra narració ens porta a la historia de la ràdio, a inicis d’aquest meravellós invent, la nostra mirada retrospectiva hauria d’explicar succintament una necessitat molt humana: la necessitat de comunicar-nos. Aquesta necessitat de comunicació ens faria entrar en la cronologia del invent de la ràdio i en ella mateixa, no només quedar-nos amb Guillermo Marconi com a inventor de la ràdio sinó anar més enrere per fer un homenatge sentit a Faraday que amb les seves idees va influir a James Clerk Maxwell que va presentar la seva teoria electromagnètica a la Real Societat de Londres, el 1867. D’aquí, l’elogi hauria de recaure al professor de Dublín Fitzgerald per intentar demostrar les teories de Maxwell, hipòtesis que si va aconseguir confirmar, al 1887, l’alemany Heinrich Hertz, radiant i estudiant les ones electromagnètiques amb el seu oscil•lador. Va aconseguir realitzar la primera transmissió sense fils, el que l’hi va valdre l’honor que aquestes ones des de llavors s’anomenessin ones hertzianes. Onesti, Branly, Popov van anar perfeccionant el camí fins que al 1895, Marconi ho va experimentar de manera definitiva. A l’edat de 20 anys, Marconi va aconseguir emetre els seus primers comunicats pràctics, d’aquí, el títol d’inventor de la radiocomunicació.
El paràgraf anterior, encara que concís (excessivament llarg per l’espai del que disposem) desitjo que hagués agradat al Senyor Gallart. Però, pels oients de la ràdio, aquesta es molt més que un ingeni que permet transmetre comunicacions sense fils, és aquella companya que ens fa imaginar el rostre de la persona que ens parla a l’altra costat del receptor, aquella companya que ens acosta en el món en directe, que escurça les distancies i, sobre tot, la ràdio es qui escriu a l’aire cada dia la nostra història petita o gran però historia quotidiana al final.
Des de la passió compartida per col•leccionar objectes des de el compromís de la conservació i difusió d’aquelles màquines de la memòria que són les màquines d’escriure, de cosir i com no, dels aparells de radiodifusió que ens permeten amb la seva sola presència.
